"Tot canvia, res roman"

Coses que desapareixen? No senyors, esteu equivocats. Les coses no desapareixen, res no s'evapora perquè sí, es transforma. Però alerta! No estic suggerint que quan les claus "desapareguin" es transformen, elles s'amaguen, que és pitjor...

Tot i això, les coses que es transformen, canvien, ara són una altra cosa, és a dir, ja no són el mateix. I, no podria ser que trobàrem a faltar aquelles coses que eren i que ara s'han transformat encara que la transformació haja sigut per a millor? Doncs, perquè no? De fet hui, nostàlgica jo, m'he sorprès pensant, abans de berenar, en sis coses que trobe a faltar molt, moltíssim.

1. Tonteries d'un boig xerraire que seia al meu costat.

2. Aquell "com va xiqueta?" que encara em fa somriure i que fa els ulls em "xisporregen" quan el recorde.

3. Granissat de llima i confessions d'estiu que recordaré sempre.

4. Converses a qualsevol hora.

5. Veure, respirar i sentir la mar.

6. Abraçades i somriures de certes persones. (Encara que no sé si són millors les noves o les velles, possiblement només siguen diferents.)

Sé que recordar-ho no farà que torne res del que he recordat, sobretot perquè no vull que torne. Sí, haveu llegit bé. Sé que sabeu que estic boja sense remei ja, però encara sé el que dic i perquè ho dic, m'explicaré: No vull tornar a viure el que ja he viscut, encara que el recorde tot amb tanta estima, perquè no ho viuria igual ja que jo també m'he "transformat", no en gran mesura, però òbviament també he canviat i potser no a tot el món li agrade, qui diu que no estic a alguna llesta com la que acabe de fer jo, d’ algú que troba a faltar com era jo amb ell/ ella? Doncs ho sent moltíssim (o no), però ja no es pot fer res, "tot canvia, res roman" (cite al senyor Heràclit, que queda “reguay” i tenia molta raó aquest senyor filòsof, i amplie amb una intervenció pròpia que li va a aquest paràgraf com anell al dit: ), només pots anar cap endavant.

Realment, (i açò és una confessió) l'únic que sí desapareix i, a més a més, a voluntat, és el gat de Chesire, i ell no canvia, només riu i fa de les seues. O potser fa com les claus, que s'amaguen i fan de les seues? Entremaliat gat de Chesire...